SANSUIKYÔ, Dojo Budista Zen de Girona

Dojo de Toulouse

Dia de zazen

19 i 20 de gener del 2001

El somriure de Buda

Guy Mokuho Mercier

Dissabte 19/01/02

Iniciació, 16,30 h.

Al començament de zazen, ens balancegem a dreta i esquerra, en moviments cada vegada menys amplis, de manera de localitzar la vertical. A continuació es fa gassho i s’agafa la postura.

El zazen comença pel so en cascada decreixent de la campana. Després, no us bellugueu més.

Kin-hin

Aixequeu-vos. Aneu amb compte si teniu les cames entumides. Aixequeu-vos poc a poc, doneu forma el vostre zafu i poseu-lo contra la paret.

Kin-hin és una marxa per tonificar les cames. Continuem practicant la concentració i l’atenció sobre la marxa. Seguiu la persona que us precedeix.

Fiqueu el polze esquerra dins el puny esquerra i l’arrel d’aquest polze esquerra sobre el plexe solar. La ma dreta recobreix el puny esquerra. Els avantbraços estan horitzontals. Porteu el pes del cos sobre la cama del davant, sobre el peu del davant, el peu dret per exemple. Tot el pes del cos es portat sobre el peu i equilibreu el cos a partir d’aquest peu de recolzament.

Durant l’expiració, pressioneu el terra amb l’arrel del dit gros i porteu aquesta tensió muscular fins a la cadera. Tenseu el genoll i els muscles de la cuixa. Al mateix temps, creeu una tensió en els avantbraços, empenyent el puny esquerra contra el dret i recíprocament. Al final de l’expiració marqueu un lleuger temps de pausa, després inspireu relaxant totes les tensions i avanceu un mig pas. Sincronitzeu la vostra marxa i la vostra respiració

Zazen

El Dharma té, es diu, 84.000 portes, 84.000 entrades

El Dharma és un nom búdic on l’arrel sànscrita significa “protegir”. Protegir la consciència, protegir l’esperit, protegir l’ensenyament de Buda.

84.000 portes per entrar dins la via de Buda. És a dir, si les possibilitats d’accés són innombrables, a cada instant, a cada sensació, a cada percepció, a cada il·lusió, a cada sofriment correspon una ocasió “d’entrar dins el corrent” segons aquesta expressió que data del temps de Buda. Significa “seguir l’ensenyament, la via de Buda”, seguir l’ordre còsmic.

La veritable entrada del zen és immediata i sense rodeig, se sigui on se sigui, i sigui quin sigui el nivell d’intel·ligència, la capacitat física o el gruix de les vostres riqueses. El centre del vostre ser és sempre present, sempre aquí i ara. En el zen l’accés a la vostra veritat es fa directament a cada instant. A cada instant s’obre la porta del Dharma.

”Sents el so del riu?” pregunta el mestre al seu deixeble.

“sí”

“Entra al zen per allà”

Durant zazen, per a cada un de nosaltres la porta és sempre oberta, sempre disponible, se sigui antic o debutant. Cada vegada que la respiració expira, inspira, la porta s’obre. Resteu presents a vosaltres mateixos, sigueu conscients, sigueu conscients de ser conscients. Cos i esperit, no-dos. Deixeu passar tot el que apareix: pensaments, judicis, imatges, desitjos, somnis, sensacions, és a dir tot el que es forma dins el vostre mental amb les paraules.

Observeu el que apareix i desapareix en el vostre esperit. Constateu el caràcter efímer i impermanent de totes les coses i resteu dins el silenci.

Dins el silenci de la meditació, durant zazen, la il·lusió és il·luminada. Es torna transparent. El que prenem per real desapareix.

En llenguatge búdic aquesta il·lusió s’anomena “Maia”. “Maia”, és “això que no és” això que no existeix. “Maia” en desaparèixer es torna satori, despertar. És perquè realitzem la no-existència de “Maia”, la il·lusió, que el despertar es manifesta. Res ha canviat realment, excepte la vostre mirada sobre “Maia”.

Si us abandoneu a la vostra postura, i hi manteniu tota la vostra atenció, aviat la saviesa apareix, d’ella mateixa, sense esforç. Les 84.000 portes s’obriran simultàniament, el pensament esdevé no-pensament. Si la vostra atenció disminueix , si el somnis envaeixen el vostre esperit i preneu les vostres il·lusions per la realitat, les 84.000 portes es tanquen instantàniament.

Mondo

Pregunta: Per què aquest color negre per tot arreu?

Resposta: Has comprés que hi ha unes normes en el dojo, per circular, per fer les coses en silenci i per harmonitzar-se junts. El negre és també un color que harmonitza tot el món. Durant la meditació mirar colors massa vius pot molestar. Des de l’època de Buda la tradició del zen ha evolucionat. I el color de la roba ha evolucionat amb l’experiència. Els colors foscos tirant a negre. El negre és un color (o un no-color) que convida a l’absència d’ego. En negre, cadascú resta ell mateix i al mateix temps cadascú perd les seves característiques. Tot el món s’assembla. No hi ha més estatuts socials privilegiats o gent més rica o més intel·ligent. Dins aquest color tot el món esdevé simplement un infant de Buda. Aquesta és la significació profunda.

Pregunta: Parlaves de la dificultat de la postura de les cames. Potser tens alguns suggeriments per fer-los disminuir?

Resposta: Sempre hi ha possibilitats per disminuir el dolor dels genolls però ets tu qui les ha d’experimentar. A saber: pot esdevenir més flexible, pots revisar el teu règim alimentari, pots utilitzar un zafu més gros..

La dificultat a les cames és real pels occidentals. No som aquí per patir ni per adoptar una actitud voluntarista o masoquista de cara al dolor. El dolor no ha de ser buscat. Però tampoc ha de ser més defugit. Un s’asseu per educar-se a ell mateix, aprendre a ser pacient, practicar l’observació. En general, no es va més lluny del que sembla just o acceptable per un mateix. No val la pena d’apretar les dents ni desllorigar-se els genolls practicant la meditació. Simplement sàpigues tu mateix en quin moment pots ser pacient i en quin moment t’has de relaxar. Has de trobar el moment just per tu. Es recomana no bellugar-se dins els dojo. És la consigna per a tothom, per mantenir l’atmosfera calmada i propicia al silenci interior, però si això et sembla contrari al teu propi moviment, fas gassho i relaxes la postura, 1 minut, 2 minuts, 5 minuts. Intenta no molestar als altres bellugant-te tot el temps.

La relació amb el dolor és una “autoeducació” això enforteix el caràcter. Com ho reacciones? Cadascú és diferent amb relació al dolor. Alguns el defugen molt ràpidament, i altres el suporten llargament.

Una vegada més, trobeu el que és just per a vosaltres mateixos. Observeu quan esteu desitjant i resistint amb la voluntat. Observeu quan us relaxeu massa fàcilment. Observeu també quan us oblideu del dolor concentrant-vos sobre la respiració. Constateu per vosaltres mateixos que l'esperit no pot estar només que a un sol lloc a la vegada. Fins i tot si hi ha 84.000 portes, la porta que has de trobar, on resideix el teu esperit està oberta aquí i ara. Amb o sense dolor. Si estàs concentrat en la teva respiració, pots molt bé no sentir el dolor en els teus genolls. I si se’t presenta tens la capacitat de deixar-lo passar. Observa, juga amb això. El zen no és una escola fàcil però és una escola de llibertat. Aprèn a ser lliure en relació a tu mateix, en relació al teu condicionament, al teu dolor.

Pregunta: La xifra 84.000 significa alguna cosa?

Resposta: Sí, significa “infinit”. 84.000 és quasi 86.400, el nombre de segons d’un dia. Altrament dit, vol dir que “cada segon, cada instant” el zen és allà. Sigueu vigilants. És molt simple. A cada instant, la porta del Dharma s’obre. El nombre de portes per entrar al zen és infinit. En els ensenyaments búdics els números tenen sempre una significació.

Pregunta: És una pràctica corrent de rebre un ensenyament durant zazen com tu ho has fet?

Resposta: No i si al mateix temps. És una de les característiques de l’escola Soto, i de l’ensenyament del Mestre Deshimaru. Al principi de la seva presència a França, feia els zazen silenciosos seguits de curtes conferències. És en aquesta època que jo vaig arribar al dojo. De fet, el que va passar és que la gent venia al zazen i marxava just després, abans fins i tot que el Mestres Deshimaru hagués començat la seva conferència. Ells, doncs, no tenien mai l’oportunitat d’escoltar els ensenyaments d’un mestre sobre el zen o sobre les bases del budisme, per raons imperatives de la seva vida sobrecarregada.

Es fa zazen i després es marxa de pressa, una mica com un lladre. Es torna ràpid a casa per cabussar-se en les seves preocupacions. Sempre es té alguna cosa a fer i finalment, cap oportunitat d’escoltar l’ensenyament del zen.

El Mestre Deshimaru va doncs començar a comentar els grans texts del zen, durant zazen, en els “kusen”, és a dir l’ensenyament oral durant zazen.

També hi ha el “mondo”, preguntes i respostes. Dins l’escola Soto i sobretot a la sangha dels deixebles del Mestre Deshimaru, l’ensenyament oral el fan els antics deixebles, que practiquen des de fa més de 25 anys.

Alguns els molesta el kusen, però si proven de recordar-se què han sentit, no han retingut res. El kusen, desproveït d’ego expressa el dharma de Buda. Si alguna cosa us xoca d’un kusen, heu de venir a preguntar a l’ensenyant.

Pels qui tenen dificultats durant zazen, el kusen és realment una ajuda. El silenci no és sempre fàcil de practicar en el brogit constant dels nostres pensaments. El kusen és la possibilitat d’anar més enllà de la seva pròpia xerrameca. A través del kusen heu de percebre Buda i no la personalitat del qui parla.

Demà hi haurà un ensenyament durant zazen. No és necessari de voler retenir, analitzar- el que un sent.

Un escolta i no s’hi aferra. No es pren res per fer-ne alguna cosa. El kusen és allà. Això és tot. Ningú parla i ningú escolta.

Pregunta: Però l’has escrit. Mentre que parlaves se sentia un bolígraf.<(p>

Resposta: Perquè hi ha algú que l’anota. Això fa una mica de soroll, és veritat. El kusen ve de més lluny de la persona que parla, encara que hagi estat preparat. No sóc jo en tant que individu qui parla. Alguna cosa parla a traves meu, utilitzant la meva llengua, la meva terminologia, els meus mots. l està més allà de mi mateix en tant que persona. Sobre el que jo he preparat no ho dic tot. Potser és totalment diferent. Està en transformació constant.

Pregunta: Has tret beneficis de la teva llarga pràctica?

Resposta: Innombrables (rialles) Creus que encara estaria aquí si no hagués tret alguns beneficis de la meva pràctica?

Els veritables beneficis apareixen quan un para de buscar-los. Això ve amb el temps. Un practica per la pràctica per ella mateixa, no per atrapar el que sigui.

És veritat que això depèn de l’actitud i la determinació a aferrar-se al que és efímer o a abandonar-ho Els éssers en aquest món s’aferren a l’existència i només en volen les joies, els plaers, la felicitat, els diners, el prestigi. Fugen del oposat, és a dir, de a desgràcia, el patiment , la mort. Zazen us fa aprendre a no fer més distincions entre l’un i l’altre, a parar d’interessar-vos per tot el que és transitori per restar dins la vostra veritable naturalesa, tranquil·la i immutable. I a abraçar les vostres contradiccions.

El benefici real que brolla de la pràctica, és retrobar la unitat amb un mateix. És la pràctica del monjo, “monos” allò que és unificat, que és “U”, que no està aquí d’un costat amb el seu cos i allà, de l’altre amb el seu esperit. Sempre unificat.

Cal parar de córrer darrera de les coses que, a fi de comptes, no aporten la veritable felicitat, La veritable felicitat és el de ser Un. No cal tenir molts diners, o molt de menjar, de tenir una casa molt bonica. Quan heu satisfet un plaer, de seguida en busqueu un altre. Això no és la felicitat. Els beneficis de zazen resideixen en el fet de veure que tot això és il·lusió, no té una existència real. És aquest esperit d’apropiació que la pràctica del zen fa esvair i és això que dóna una felicitat duradora.

Pregunta: Quina és el lloc de la joia dins zazen? Pot desaparèixer?

Resposta: No, la joia és real quan hi ha unitat. La joia és real, està allà, simplement. Totes les petites felicitats de l’existència no són més que reflexes d’aquesta gran felicitat que apareix quan l’ésser retroba la seva veritable naturalesa, el seu vertader rostre.

Quan hi ha unitat, no és ni ahir ni demà. Està allà, simplement, en totalitat, més allà del pensament que concerneix a l’ahir o al demà.

Durant zazen, fins i tot si els pensaments apareixent, està al centre de vosaltres mateixos.

Difícil d’explicar amb paraules. “Esteu” no és una percepció, no és una experiència, és un estat natural. Aquesta presència, és “vosaltres” a cada instant.

Quan un es retroba amb ell mateix, totalment, la joia és allà, simplement. La felicitat o aquesta joia és la nostra condició normal, tota la resta és il·lusió.

Interrogueu-vos sobre la vostra pròpia pràctica. Sou feliços? La vostra pràctica us aporta la pau, la tranquil·litat?

Els qui s’acosten a la pràctica del zen senten profundament aquest estat de pau. No es pot atrapar, no es pot anomenar, tanmateix és la nostra veritable naturalesa. El principal benefici de zazen és descobrir aquesta joia profunda.

Pregunta: L’esperit de compassió està lligat a aquest estat unificat?

Resposta: Quan un està unificat amb si mateix, amb la consciència eterna, reconeix en si mateix totes les existències. Tot neix i mort dins el nostre propi esperit. Un reconeix simplement que no és diferent dels altres, que no és algú únic o excepcional, que tots els sers tenen la mateixa essència, el mateix esperit.

Malgrat cadascuna de les característiques diferents d’aquesta existència. Cadascú té capacitats, una tasca a acomplir. Alguns són dotats per això, d’altres per allò i els que s’equivoquen són sempre infeliços.

La compassió és “no estar separat” És fer allò per la qual cosa hem aparegut, és a dir, trobar la nostra veritable humanitat.

En l’absolut no hi ha diferència entre qui practica i qui no practica. Tot el món és igual. Cadascú té la naturalesa de Buda, cadascú té la capacitat de joia en ell, però sense la pràctica, sense la mirada girada a l’interior, la joia resta amagada darrera la il·lusió i no pot manifestar-se.

Pregunta: Has parlat de la diferència entre dues escoles en el Zen. Què em pots dir?

Resposta: Hi ha dues escoles en el Zen. La distinció es va fer al començament del Xan a la Xina. Dues escoles que tenen la finalitat, retrobar la seva veritable naturalesa la seva veritable essència, però on els mitjans de com aconseguir-ho i el mètode d’educació són diferents.

El Zen Soto, que és la nostra escola ha privilegiat sempre la pràctica i fonamentat tot l’ensenyament, sobre el fet que tots els instants de la jornada són la pràctica. Fer cada acció per ella mateixa sense esperit de profit. Això és l’important.

El Zen Rinzai no és tan diferent, però els mestre han introduït la pràctica del koan i en el cas d’alguns, en detriment de la pràctica de la meditació. El deixeble obté del seu mestre un koan sobre el que ha de reflexionar, sense parar, fins que la resposta sigui acceptada pel mestre.

Un koan és una qüestió-enigma que no pot ser resolt pels mitjans lògics de l’intel·ligència i del pensament. Altrament dit, serveix per desestructurar i desestabilitzar el mental. És una qüestió sense resposta lògica. Cal anar més enllà, més enllà dels mots.

Personalment penso que no hi ha una gran diferència entre el Zen Rinzai i el Zen Soto. La Realitat és la mateixa en les dues escoles. Hi ha dues escoles diferents però elles són com els dits de la ma. En essència no estan separades.

JORNADA DE ZAZEN DEL 20/01/02

Zazen de 8h.

El Buda va fer girar la flor entre els seus dits i somrigué Mahakasyapa va veure la flor i també va somriure. Innombrables són aquells que estan de cara la paret, cremen encens, es fan mal als genolls, però hi ha molts que comprenguin el somriure de Buda?

El cartell d’aquesta jornada de zazen representa un cara de Buda somrient, ressemblant a un khmer o cambotjà. Jo estava content amb aquest cartell, m’agraden els rostres de Buda. Els que comprenen aquest somriure de Buda comprenen el dharma de Buda, l’ensenyament sense paraules. Quan el Buda s’instal·la de cara a la paret, el seu esperit és com una aigua pura en la qual tot es reflecteix sense quedar-s’hi, formes, pensaments, imatges, sensacions o emocions. L’esperit retorna al seu estat de puresa natural. L’aigua reconeix l’aigua i retorna a la seva font. L’esperit reconeix la seva pròpia naturalesa, el seu propi rostre, sense rostre, sense boca, sense ulls.

Només el somriure.

El somriure de Buda apareix quan un treu tot el que és inútil, quan un abandona les seves pròpies concepcions, les seves pròpies idees sobre el zen, sobre la vida, sobre els altres. Aquell que reconeix aquest somriure de Buda en la seva arrel percep que cada ésser, cada reflex, cada bri de pols, per la seva pròpia naturalesa perfecta i complerta, brilla amb llum silenciosa. És precisament el vostre zazen desproveït de l’esperit d’aferrament o d’apropiació. El vostre zazen. Conserveu-ne l’empremta tot el llarg de la jornada, tot el llarg d’aquest nou any, tot el llarg de la vostra existència.

Confieu fins al moll de l’os d’allò que no pot ser dit ni agafat. És el miracle de zazen. El rostre somrient de Buda no expressa res més que aquesta confiança, Aquest coneixement immediat que és nostre

Shakyamuni va somriure, va somriure i va fer girar la flor entre els seus dits. Mahakashapa va prendre la flor i somrigué. No hi ha més que el silenci responent al silenci.

Zazen de les 11h.

Entre el Buda Shakyamuni i Mahakashyapa es produí aquesta coincidència silenciosa.

Es deia de Mahakashyapa que era “el deixeble equivalent de Buda” Mahakashyapa va ser l’únic monjo amb qui Buda Shakyamuni entrecanvià els seus vestits de monjo i el seu kesa. Buda no va designar mai cap successor, però després de la seva mort la comunitat dels monjos mostrà respecte a Mahakashyapa i van confiar amb la seva saviesa i els seus judicis. Es per això que l’escola Xan i la Zen Mahakashyapa es considerat com el primer en rebre la transmissió de Buda, el primer d’una llarga línia de mestres i patriarques als qui nosaltres estem lligats. Durant l’eko recitem “kaku ,kaku rekidai...”: ”tota la línia dels patriarques...”.

Quan Mahakashyapa bescanvià el seu kesa amb Shakyamuni Buda, aquest amb aquest gest, li va demanar implícitament, un compromís total amb el seu ensenyament. I Mahakashyapa no va dubtar. I fins a la seva mort Mahakashyapa va observar els seus vots amb determinació.

Es diu, que des d’aquest primer encontre, Buda dóna 3 regles a Mahakashyapa. I és pel fet que ell observà aquestes regles durant tota la seva vida, que se li va donar un altre nom després de la mort de Buda: “el pare de la Shanga”.

Tots aquells que tenen una responsabilitat en el seu dojo, que ensenyen la postura, el samu, el kesa, la neteja, el silenci, escolten amb atenció aquestes 3 regles:

Primera recomanació: ”que sigui sempre present en tu un sentiment de humilitat i de temor de no fer mal als mes antics, als debutants novicis, ni aquells d’un nivell entremig. No fereixis a ningú amb els teus pensaments, ni amb les teves paraules, ni amb les accions”.

Segona recomanació” Escolta tots els ensenyaments que siguin pel teu bé amb oïda atenta. Examina’ls, reflexiona-hi, assimila’ls amb tot el teu cor”

Tercera recomanació: “Resumint, no negligiu l’atenció al cos, la qual està unida a la joia.

Zazen no és una via de mortificació. Buda no sols va ben denunciar les actituds ascètiques extremes com sense sortida, sinó que també recomana les pràctiques que són d’acord amb la Via: l’aprenentatge de l’abandonament i del desig pel cos, la capacitat per ser pacient i per acceptar les dificultats. Cuidar el cos per que esdevingui apte per la pràctica. Cultivar la simplicitat, la jovialitat, el respecte a la natura. Practicar totes aquestes coses amb atenció, és esdevenir present a un mateix i a tots els éssers.

Quan desapareix la il·lusió de separació amb els éssers, els nostres aferraments, i construccions imaginàries queden reduïdes a la nostra autèntica naturalesa buida, “ku”. Quan “el jo” il·lusori deixa de manifestar-se, el somriure de Buda apareix i es produeix aquesta coincidència silenciosa.

Zazen de les 16h.

En el moment de la mort de Buda, Mahakashyapa estava de viatge amb un grup de monjos.

Mentre caminava Mahakashyapa s’allunyà del camí per reposar sota un arbre. Al mateix temps un asceta tot despullat passava per allà. Tenia a la ma una flor de l’arbre corall. Diuen que aquell arbre no creix més que en el país dels déus. En el moment que Mahakashyapa va veure la flor, va comprendre que alguna cosa extraordinària havia passat. És la única raó que podia fer que una flor semblant aparegués a la terra. Ell demanà a l’asceta: “On has trobat aquesta flor” l’asceta va respondre: “Gautama, el Buda, el Solitari, ha entrat en el Nirvana” Aquesta flor de l’arbre corall, l’he agafada en el mateix lloc del seu decés.” Una flor signe de la transmissió. Més enllà de les paraules.

Asseguts cara a la paret, seguiu la vostra respiració, teniu una mica de mal a les cames,. Si algú us mirés de l’exterior, pensaria que esteu absents i tanmateix no hi ha més present que vosaltres.

Què és important?

Aquí i ara, l’aigua és nítida, la font és clara. Tant immòbil com una estàtua de somriure tranquil, tant viva. Cadascú és el centre d’ell mateix com Mahakashyapa sostenint la flor entre els dits. Veure el somriure de Buda és deixar les il·lusions.

Deixar estar les il·lusions és veure el somriure de Buda.

Per on passar?

S’ha de deixar estar tot immediatament i prendre la flor de l’arbre corall. Qualsevol discurs és inútil. Busqueu en vosaltres mateixos, per vosaltres mateixos. Això que vosaltres busqueu no és ni sobtat ni gradual. No és diferent del que vosaltres sou. Aquell que, cara a la paret, abandona el cos i l’esperit, què troba? No troba res i aquest res és el miracle del Zen. La transmissió directa. Aquest res, sou vosaltres.

Mahakashyapa va prendre la flor entre el seus dits i va somriure. Transmissió silenciosa, total. Perfecta.

Que aquell que vulgui comprendre aquesta transmissió, practiqui la postura de Buda. Després de 3 mil·lennis la flor de Mahakashyapa sempre és fresca i perfumada. I el somriure de Buda sempre viu.

Mondo del 20.01.02

Pregunta: Hi ha una cosa que em destorba cada vegada més. Tinc la impressió que a força d’observar la meva il·lusió també la veig en els altres. Però allò que no funciona és que tinc la impressió que no puc transformar això. Finalment no veig més que les parts dolentes dels altres i de fet això desemboca en poc amor. Hi ha alguna cosa que no funciona. S’ha acabat, diria casi causat pel començament del zazen. Però després és massa. Quan això passa a l’interior de la Shanga, entre la gent que practica, és menys fort perquè hi ha de tota manera gent vàlida. Però per contra quan és a l’exterior de la Shanga sóc bastant sever. Vull ser sincer i aleshores ho dic a la gent. Segurament els ho dec dir malament perquè hi ha que no tornen. Voilà estic molest per això. Perquè quan els ho dic, sigui a l’interior o a l’exterior de la shanga, alguns s’enfaden ja que ho dic malament.

Resposta: Què és la il·lusió per a tu? Tu em dius: “quan més veig les il·lusions en mi, més les veig en el altres.” Aleshores què és la il·lusió per a tu?

No ho se. Alguna cosa que no és justa....?

Quan més veiem la il·lusió en nosaltres mateixos més veus Buda en els altres. Estàs segur que veus bé les teves il·lusions?

Aquesta és la frase del Hannya Shin gyo

Quan el bodhittsava Kanjizai veu que els 5 skandas (el cos, els pensaments, les sensacions, les emocions, tot allò que nosaltres considerem la nostra veritable personalitat i en funció de la qual actuem i reaccionem), són buits i que no hi ha res que es pugui atrapar, que tot és il·lusió, posa fi al seu sofriment.

Ja no persegueix transformar als altres.

Allò que els hi has d’ensenyar, no són les seves il·lusions sinó la comprensió que tu mateix tens del caràcter buit de la il·lusió. La seva il·lusió, l’han de comprendre per a ells mateixos, sinó veuen la il·lusió en ells mateixos, què se’ls pot ensenyar a través de les observacions i crítiques?

No es pot canviar i abandonar en un mateix, més que allò que es coneix realment. No es pot canviar allò que no es coneix. La Via és estudiar-se a si mateix. Allò que es pot reconèixer en un mateix són les nostres febleses, els nostres aferraments a certes situacions, el desig de canviar el món, als altres, l’aferrament a allò que creiem que és just.. En nom de les nostres creences i dels nostres aferraments creem les guerres. El motor de la guerra és la creença que la nostra pròpia visió és la certa.

Si tu reconeixes la teva il·lusió la pots abandonar. A través d’aquest abandonament es manifesta la compassió pels altres. Allò que hem de prioritzar és simplement la mirada sobre un mateix. No et pertoca a tu denunciar la il·lusió dels altres. Cadascú ha de veure i abandonar per ell mateix la il·lusió sota la que està condicionat. Per zazen, això es fa sol, ja que la il·lusió no és alguna cosa que es pugui abandonar amb la voluntat.

De segur, que algú que oblida el sentit del col·lectiu pel seu profit egoista, a algú que té un comportament equivocat, se li ha de recordar.

En el dojo hi ha regles per entrar, per harmonitzar-se amb els altres i si algú no ho fa és necessari dir-li-ho. Si tu no saps dir les coses sense violència, callat i encarrega’ls a algú altre. Hi ha altres responsables. El primer consell que Buda va donar a Mahakashyapa i que he llegit aquest matí és: “Sigues ple d’humilitat i de vergonya de fer mal als altres” . Quan es té aquesta humilitat, deixem als nostres lliures de la nostra intervenció excepte quan es tracta de recordar les regles dins el dojo, de respectar la Shanga ¡, l’ensenyament de Buda.

Allò que els altres fan a la seva vida no ens incumbeix. Cadascú és lliure. Responc a la teva pregunta?

Mirar-se a un mateix. Veure què és el que t’empeny precisament a voler denunciar la il·lusió dels altres.

Precisament tenia la impressió que observava massa en mi aquesta il·lusió...

El teu punt de vista és mental. Tu dius “Això és un error i si és un error per a mi ho és pels altres”. I tu et prens com el sol i únic criteri d’això que és just. És la il·lusió de qui posseeix la veritat. Pels altres això és insuportable. Se’n veuen molts en el món que posseeixen la veritat. I què fan? Es donen clatellades.

El no actuar és preferible a l’acció imposada i conduïda pel mental o per la voluntat personal. El no actuar és allò que s’aprèn en el dojo.

Allò que és per a tu una il·lusió no ho és per l’altre, o encara no ho és ,o no és percebuda com a tal. No decideixis pels altres. Abandona la idea que pots tenir un impacte sobre els altres. No és allò que creiem ser nosaltres el que pot tenir una influència, és el Buda a través nostre. Deixem aparèixer aquest Buda compassiu que no refusa els éssers perquè tenen il·lusions.

Pregunta: Fa una estona has dit: “quan el jo il·lusori es abandonat apareix la silenciosa coincidència”. Voldria saber si ella és permanent o no

Resposta: És una qüestió que té a veure amb el despertar sobtat i el despertar progressiu, no?

El despertar és la nostra naturalesa fonamental. Sempre està aquí, sense que se la pugui agafar i hi ha moments que està totalment amagada a la nostra mirada pel vel de les nostres il·lusions. Hi ha moments en el quals hom es comporta d’acord amb el ordre còsmic, amb tots els fenòmens i hi ha moments en que l’ego, la voluntat personal, la creença amb un jo real agafa cos.

Cada vegada que practiqueu, el despertar es fa tot sol. L’ego desapareix, es desintegra, perd consistència durant el zazen. Tant aviat com zazen acaba, l’ego, el mental, busquen de seguida d’apropiar-se d’alguna cosa, fins i tot de zazen i de nou hi ha que abandonar-lo en la pràctica, deixar-lo passar. És la repetició de la pràctica i de l’atenció vigilant en tota circumstància, allò que és el despertar. No és només durant zazen. És ser present cada instant de la pròpia vida. Amb la pràctica de zazen, la concentració i observació impregnen cada cop més la mateixa vida, la jornada. I si practiqueu molt us adonareu que canvieu sense haver-vos-en adonat.

I per la nit?

La nit és igual continuem estant desperts tot dormint

Pregunta: Acabo de recordar-me’n d’una cosa. Des que faig zazen me’n recordo dels meus somnis mentre que abans no me’n recordava en absolut. Tinc la impressió de somiar molt i em recordo dels meus somnis que són molt agitats. És això un fenomen degut a zazen?

Resposta: No. El fet que te’n recordis és sens dubte pel fet que ets més conscient que abans d’allò que passa en el teu ésser. Pel que fa a l’activitat dels somnis també és una activitat del mental. És com els núvols, que es mouen en el cel. Més enllà hi ha el sol que sempre és allà.

Els somnis poden tenir significacions i poden no tenir-ne. És el mental que juga i que crea les situacions amb les quals nosaltres evolucionem, generalment com a primera persona, com en una pel·lícula. S’és allà, per mirar. Però, qui és que mira el somni? Aquest somni de la nit és el mateix que el somni de la vida. Qui mira aquesta vida, qui mira aquest somni? La resposta és la solució a totes les teves preguntes.

El despertar, és quan no hi ha més “qui” no hi ha ningú. Només l’ordre còsmic. Les coses es fan elles mateixes, els somnis apareixen i desapareixen. És la vida.

Pregunta: He sentit a dir que és volia treure la foto de Sensei dels dojos. En pots parlar?

Resposta: Has escoltat a mitges alguna cosa, però la teva pregunta és actual. Hem tingut tendència els antics deixebles de Sensei, a fer un mite d’ell i a mantenir-lo. Aquesta recomanació de treure la foto de Sensei significa pels qui l’han conegut i pels qui no l’han conegut no crear aferrament a un mite. Avui els que venen als dojos o a la Gendronnière, que no han conegut Sensei, venen abans que res per l’ensenyament de Buda, transmès per Sensei i pels seus deixebles. El que se’ns ha dit era que hi havia fotos per tot arreu de Sensei. Per exemple, si rebeu un mestre japonès sigueu discrets, no poseu dins la seva habitació, al mig de la paret la foto de Sensei. El seu mestre no és Sensei és algú altre. Per respecte a tothom no imposeu el vostre propi mestre. Això és tot. Personalment, a mi no em molesta que la foto de Sensei estigui allà. Per a mi està bé, en el meu dojo encara n’hi ha una. Però no en poseu per tot arreu. No creeu un mite. Guardeu dins el cor la vostra relació amb el mestre. No hi ha necessitat de posar-lo per tot arreu. No hi ha necessitat de fer referència o de presentar-se amb la foto del mestre.

Tornem avui a una actitud més humil. No és Sensei que rebutgem per descomptat. Pensem crear un lloc a la Gendronnière on hi haurà fotos i records de Sensei. De fet aquest lloc ja existeix: és l’habitació que ell ocupava en l’angle sud del castell. I en aquesta estança ell està sempre present.

Pregunta: Per què el kyosaku només passa una vegada?

Resposta: És suficient, una vegada. El kyosaku, per aquells que no ho saben, és un objecte proper a la nostra tradició Zen Soto. El kyosaku és el guardià de l’esperit del dojo. Ja sabeu que la postura pot ser així o aixà (mímica) però l’esperit també pot ser adormit o agitat. L’ensenyament de Buda és sempre el de la via del mig. El mig és estar aquí i ara.

El kyosaku colpeja cada espatlla, fort damunt del muscle, si és possible no damunt de l’ós! Això serveix per calmar l’esperit quan està agitat o per despertar-lo quan està somnolent. Aquest bastó és un bastó de despertar. Quan el rebeu, constateu que l’esperit canvia immediatament. És un instant molt interessant per a ser observat. No el podem agafar però si observeu bé el vostre esperit quan el cos ha rebut el kyosaku, constatareu que d’un sol cop l’esperit torna a aquí i ara.

Pregunta: En què es converteix l’esperit després de la mort?

Resposta: L’esperit està a tot arreu, està aquí i ara. Què és el que desapareix amb la mort? Tu pots contestar a això?

El cos?

Tu ets el cos? Què és el que desapareix? L’esperit? L’esperit està sempre aquí, no ha nascut ni mort. El cos ha aparegut en l’esperit. I l’esperit ja hi era abans i hi serà després. Està a l’origen de totes les existències. Impregna totes les existències. Sempre està aquí i ara. On són els milers de sers que han viscut abans que tu, on és el seu esperit? Sempre està aquí, en l’esperit, en la consciència universal. Potser és difícil de comprendre, però cal anar més enllà de les paraules.

Pregunta: Quin és el significat de la posició de les mans que adoptem durant zazen?

Resposta: La posició de les mans permet mantenir la concentració. Els polzes estan horitzontals. La major part de les estàtues de Buda col·loquen la ma dreta sobre la ma esquerra. Nosaltres practiquem el contrari, no essent res més que els reflexes de Buda.

El polzes horitzontals són un punt de concentració durant zazen. Si esteu somnolents, els polzes cauen. Si esteu mentalment agitats o bé sentiu una forta tensió, s’aixequen. Els polzes reflecten l’estat de l’esperit.

Tornar a la pàgina anterior