SANSUIKYÔ, Dojo Budista Zen de Girona

Shingetsuji, Centre Zen de Barcelona

28 d'octubre 2013

Gérard Chinrei Pilet

Traducció: Pere Marés

Teisho

Bona nit!

Deixeu-me dir abans de tot que estic molt content d’estar aquí. El dojo de Barcelona és el dojo on el mestre Deshimaru em va enviar per primera vegada a dirigir una sesshin. I els darrers anys he vingut molt sovint a dirigir sesshins. Pedro em demanava que vingués. Hi tinc un gran record, sobretot de les sesshins de Ripoll (Portavella).

Estic també molt feliç de veure que teniu un molt, molt bonic dojo.

Tal com ha dit Pedro, el tema de la conferència és “el zen i la vida quotidiana”. Es a dir, quant a les relacions dels uns amb els altres.

El mestre Deshimaru ens deia sovint: “vosaltres practiqueu zazen 1 hora al dia; però, cóm practiqueu la Via en les 23 hores que queden?” I afegia que: “aquestes 23 hores són molt importants”.

Durant una jornada contactem amb molta gent: a la feina, en el transport, amb la família. Com fer que aquests encontres siguin instants de pràctica? Com fer que aquests encontres siguin una oportunitat per avançar en el retrobament de la nostra veritable naturalesa?.

El mestre Dogen contesta a aquestes dues preguntes. En el capítol del Shobogenzo titulat: “Bodai sata shi sho bo” títol que es pot traduir per “els quatre atributs pràctics del bodisatva”. És de l’essència d’aquests ensenyaments que es nodrirà aquest teisho.

El primer atribut pràctic del bodisatva, assenyalat pel mestre Dogen, és el Do. El mestre Dogen diu que el do vol dir el despreniment i el despreniment vol dir no ser àvid. Per tant podem observar que el do en tant que pràctica de la Via no és qualsevol tipus de do. No és un do fet amb l‘esperança d’un retorn; un retorn equivalent a allò que hem donat ó fins i tot superior. Ni aquell fet amb la idea de rebre un avantatge. Ni tampoc amb la idea de manipular una mica la persona que se li ha fet el do.

Els sociòlegs diuen que en la societat dels homes només existeix aquest do interessat i diuen que el do és una de les formes d’intercanvi econòmic. -Jo et dono això, però tu em tornes allò-. No es diu així, però s’entén d’aquesta manera. No és aquest tipus de do que ens demana la Via, sinó el do alliberat de tota forma d’expectativa d’un interès personal. És aquest do desinteressat que ens pot remetre a alliberar-nos de l’ego i a despertar a la nostra veritable naturalesa.

També podem observar en aquest do desinteressat que no és el valor mercantil de l’objecte el que importa, sinó la disposició de cor d’aquell que l’ofereix.

I també diu el Mestre Dogen : “oferir amb despreniment una flor al Tatagata és un acte digne d’estima”, ó diu també: “fer do d’un bé, encara que sigui un bri d’herba, fa plantar una bona llavor”.

Per exemple: posar una flor sobre l’altar és un do fet a Buda, al Tatagata. No és el valor mercantil de la flor el que és important, sinó la disposició del vostre cor quan feu aquesta ofrena al Buda. Es a dir, cal que la disposició del cor sigui pura. Que sigui pura vol dir que estigui despullada de tota expectativa de profit per a un mateix. I és aquí on s’ha de comprendre la diferència entre els dos plans. Entre el pla material i el pla espiritual.

Per exemple, un do fet amb sinceritat i sense interès personal, do d’un objecte d’un valor mercantil molt petit; aquest do té, en canvi, un gran valor des del punt de vista del món espiritual. Inversament, un do de gran valor mercantil que només té el mòbil del càlcul egoista, del càlcul interessat econòmic, no aporta al seu autor cap benefici espiritual.

Així que fer un do desinteressat és font de mèrit des del punt de vista espiritual. No obstant no ens hem d’aferrar a aquests mèrits, perquè aquest aferrament trencaria el caràcter desinteressat del do.

Pot semblar que aquesta exigència sigui contrària a la naturalesa humana i és veritat que és contrària a la naturalesa humana en tant en quant aquesta estigui dominada per l’ego, del qual les principals característiques són l’aferrament i el refús. Quan, sota l’efecte de la pràctica de la Via, la força de l’ego s’afluixa, el despreniment va esdevenint poc a poc més natural i espontani.

L’error dels sociòlegs és que no prenen mai en consideració l’home de la Via i com prenen només com a referència l’home ordinari i no aquell que practica la Via, arriben a la conclusió que el do desinteressat no existeix i que tota forma de do és, en el fons, un intercanvi econòmic.

El do suposa aquesta disposició de cor, però també suposa el discerniment. Es a dir, que l’acte de donar ha de tenir en compte allò que el que rep vol rebre. Per exemple: donar-li a algú allò que no vol rebre és absolutament inútil. Passa de vegades, per exemple, que algun practicant de la Via molt ben intencionat vol, tan sí com no, explicar el Dharma al seu marit o a la seva dona, que no practica. En aquest cas, l’altre no està preparat per rebre això, no és el seu moment, i voler-lo forçar a rebre això que no està preparat per a rebre, només fa que posar-lo en una disposició d’hostilitat respecte al que se li vol donar. Per tant, practicar el do suposa també una forma de saviesa.

Es pot prendre un altre exemple que il·lustra aquest punt. Per exemple, donar diners a un captaires sabent que l' utilitzarà per prendre alcohol, és participar en la seva decadència física i en la seva decadència psicològica. És un do enverinat, encara que la nostra intenció sigui totalment desinteressada. En aquest cas el correcte seria oferir-li menjar abans que diners i reservar els diners per a les institucions caritatives que fan el necessari per ajudar la gent que estan amb necessitats.

El mestre Dogen deia també que: “oferir el do no és solament oferir bens sinó també oferir la força del treball sense esperar res a canvi”. El mestre Dogen continua posant com exemple un pont, que sobre un riu, és també l’acompliment d’un do. Oferir el propi treball i les pròpies competències desinteressadament és el que en el zen s’anomena samu.

Per exemple, molts de vosaltres heu fet samu per posar aquest lloc en les condicions que ara està. Aquest samu si és un do realment desinteressat, té un gran valor espiritual. És per això que en el zen, el samu té una consideració molt elevada. Perquè fer samu no és només servir la comunitat materialment parlant, és també elevar-se espiritualment.

El mestre Dogen afegeix que: “les formes del do són múltiples, tant com ho són les situacions de la vida”. Per exemple, el simple fet de dir -Bon dia!- sent molt obert i transparent és un do que té el poder de transformar l’esperit d’aquell a qui s’adreça.

El mestre zen Katagiri diu: “Aquest caliu humà no és un caliu egoista, és el caliu de Buda, gràcies a això es pot ajudar els altres”. Ja veiem que aquesta forma de do no demana que gastem molts diners cada dia. Per exemple: un somriure, un bon dia, no costa res des del punt de vista material, però sí que pot transformar el cos-esperit de la persona a la qual va dirigit.

De la mateixa manera Buda ha parlat sovint del que anomena “A baya dana” “El do de la no por”. La por és molt contagiosa i s’escampa con la flamarada de pólvora en la societat, creant moltes destroces. La no por també és molt contagiosa però produeix molt bé.

Si estem serens interiorment, tranquils, influenciem les persones que estan al nostre volant i això és un do desinteressat i de vegades fins i tot inconscient, però és un do molt eficaç. La nostra societat té molta necessitat de “A baya dana” “el do de la no por” perquè hi ha molta gent inquieta, molta gent està angoixada, té por del futur, la crisi econòmica que es viu a Europa no fa més que augmentar aquests sentiments d’inseguretat. Aquell que està interiorment serè i pacífic, fa veritablement un gran do a la societat.

El mestre Dogen deia també que per poder donar veritablement s’ha de poder donar-se a un mateix. Per exemple, aquell que fa do de les seves competències i del seu temps per ajudar, per exemple, a un dojo, pot fer un do amb molta eficàcia perquè ha fet do a ell mateix abans. Es a dir, ha fet un do a si mateix amb els estudis que li han permès adquirir aquestes competències. I el do més elevat que ens podem fer a nosaltres mateixos es donar-se a si mateix la pràctica de la Via. Perquè això permet l’actualització del potencial de saviesa i compassió que estan presents en cadascú de nosaltres. I que és present en cada un de nosaltres perquè cada un de nosaltres és la naturalesa de Buda. I si ens donem a nosaltres mateixos la pràctica de la Via permetem a aquest potencial de saviesa i compassió desenvolupar-se, i aquest és el nostre Dharma. I és perquè som rics d’això que hem d’explotar les nostres riqueses per a nosaltres mateixos i per als altres.

És molt important visualitzar la pràctica de la Via des d’aquesta perspectiva. Es a dir, com un do a si mateix perquè després puguem donar als altres el millor de nosaltres.

El mestre Dogen diu, amb aquelles fórmules tan boniques que té a vegades: “Quan abandonem la Via a la Via, obtenim la Via. I quan obtenim la Via, la Via es deixa sempre abandonar a ella mateixa”. Dit d’una altra manera: “Donar a si mateix la pràctica de la Via suposa donar-se un mateix a la Via, abandonar-s’hi completament”. És “shin jin datsu raku”. En zazen vol dir abandonar zazen a zazen, abandonar zazen a Buda, no és jo que faig zazen, és zazen que fa zazen. Llisco en zazen deixo que Buda faci el treball. Abandonar la Via a la Via.

El segon atribut pràctic del bodisatva de què parla el mestre Dogen és la paraula benèvola, “Aigo” en japonès. La paraula benèvola vol dir, mirant els altres, tenir el cor en empatia i fer servir una paraula benevolent.

El mestre Dogen insisteix molt en la interdependència entre la paraula, el cor i l’esperit. Donar una paraula benevolent a algú encara que experimentem envers ell colera, odi, gelosia. Si, malgrat això, li donem una paraula benevolent aquesta no tindrà impacte sobre ell, perquè no hi haurà vincle entre la paraula i el cor-esperit. Vol dir que, a la Via allò que és políticament correcte no funciona. Tot aquest teatre social on les aparences no tenen vincle amb el cor-esperit, des del punt de vista de la Via, el valor d’això és zero. Es a dir, hi ha una veritable energia de la benevolència, una energia d’amor que té el poder d’ajudar molt la gent, a aquells a qui adrecem aquest tipus de paraula.

El mestre Dogen diu: “aquestes paraules tenen el poder de fer girar els astres del cel i de transformar el cor dels éssers”. Diu que el cor-esperit dels éssers és el més difícil de transformar i que “aido” la paraula benevolent, l’energia de la benevolència, de l’amor, té la capacitat de transformar el cor-esperit dels éssers.

Així doncs, si volem ser un bodishatva, és a dir, si volem ajudar els éssers tal i com hem cantat aquesta nit: “per nombrosos que siguin els éssers faig el vot de salvar-los tots”, doncs, utilitzem la paraula benevolent, l’autentica paraula benevolent, allò que harmonitza la paraula, el cor i l’esperit. I, a més a més, fent això enriquim el nostre propi potencial de compassió. I aquest potencial es va desenvolupant més i més.

El mestre Dogen diu: “practiqueu i practiqueu encara la paraula benevolent en aquesta vida i en les vides següents”. I respecte d’això, ja sabeu que és molt difícil lluitar contra la pol·lució del cor: tal com l’odi, la gelosia, la maldat. Hi ha una forma de lluitar contra això, i no es tracta de lluitar contra això, sinó de desenvolupar les energies oposades. Si desenvolupeu les energies de la benevolència i de l’amor, les energies de maldat es retiren. De la mateixa forma que no cal foragitar l’obscuritat, dir -obscuritat, marxa!-. No val la pena. Encenem el llum i ja està.

Pronunciar la paraula benevolent es pot començar a fer un o dos cops al dia. Es com encendre el llum i de cop la maldat marxa. Vet aquí una gran pràctica pel bodishatva. I és una cosa que podem practicar tot al llarg de la jornada.

Mireu, és molt important aquest punt perquè criticar els altres és una cosa molt estesa, i genera mal karma, no només per un mateix sinó també per a tota la societat. Canviar aquest mal karma per la paraula benèvola és un gran servei que fem a la societat.

No sé en català o en espanyol, però en francès, en l’origen, el mot “crítica” volia dir: judici, judici d’apreciació; per exemple crític d’art. Però actualment la paraula crítica vol dir veure els defectes dels altres, és a dir que hi ha a la societat una utilització de la paraula negativa molt estesa i això no fa créixer a ningú, molt al contrari. Per contra, veure les parts bones de les persones i les seves qualitats, ajuda a créixer.

El tercer atribut pràctic del bodisatva de què parla el mestre Dogen és la pràctica altruista.

Cito al mestre Dogen: “Entregueu-vos a la pràctica altruista amb l’únic desig d’alliberar-vos de l’aferrament a l’objecte. Les persones no il·luminades s’imaginen que si donen la prioritat al profit dels altes això deu ser perjudicial pel nostre propi profit; sapigueu que això no és cert. La pràctica altruista porta profit a tots, sense distinció entre jo i l’altre”. Fi de la cita.

L’aferrament a l’objecte, de què parla el Mestre Dogen, és la il·lusió de la separació. La il·lusió d’un jo separat dels altres, d’un jo separat del món. Sota l’efecte d’aquesta il·lusió nosaltres estem predisposats a considerar que l’ajuda als altres només dona profit als altres. Si el que volem és ajudar, si aquells a qui nosaltres servim són ajudats, i aquells a qui servim reben la nostra ajuda (és una ajuda que els donem), el servei fa també el més gran bé a aquell que serveix. Perquè el servei desinteressat contribueix a la nostra realització espiritual. I desenvolupem en nosaltres la capacitat de reconèixer-nos en els altres, que és el que ens acosta a la nostra veritable naturalesa.

Acostumar-nos a tenir en consideració les necessitats dels altres per mitjà de la pràctica altruista amplia la nostra consciència més enllà dels límits del petit ego il·lusori. Sense tenir en compte que el servei desinteressat als altres, és una font de joia, una profunda font de joia.

Si esteu una mica deprimits, practiqueu la pràctica altruista i veureu com, miraculosament, la depressió se’n va i deixa lloc a l’alegria, perquè el nostre ésser s’expandeix i quan l’ésser s’expandeix, apareix l’alegria. També, quan acomplim coses amb desinterès i amb un esperit de compassió, la pràctica altruista no és un treball, sinó una de les grans disciplines espirituals del bodishatva.

El mestre Dogen diu: “Tingueu pietat d’una tortuga cap per avall, alimenteu un pardal malalt. Quan veieu la tortuga cap per avall i el pardal malalt aporteu-li allò necessari animats només per l’esperit de la pràctica altruista sense esperar res a canvi.”

La pràctica altruista és una gran disciplina espiritual. Quan practiquem la disciplina de la pràctica altruista el nostre zazen s’aprofundeix, es fa més vast i, al final, amb la pràctica altruista l’altre ja no existeix. I per què l’altre ja no existeix? Perquè se’l veu com a si mateix. És a dir, hem passat de la visió del petit ego separat, a la visió del nostre veritable sí mateix que engloba totes les existències.

I l’ultima pràctica del bodishatva recomanada pel mestre Dogen és pot traduir per l’acord. Que jo prefereixo traduir com ser un amb. El mestre Dogen diu: “l’acord (ser un amb), vol dir no ser diferent ni a si mateix ni a l‘altre”. Aquesta pràctica possiblement és la més subtil, la més difícil de sentir. Per sentir què vol dir ser un amb, abans s’ha d’haver entès què significa el rebuig i l’aferrament que governen el nostre comportament: produint indiferència respecte a aquells que no poden satisfer els nostres desitjos i projectes; produint agressivitat, és a dir violència cap aquells que contrarien els nostres desitjos i els nostres projectes. I quan aquest aferrament o aquest rebuig desapareixen, les nostres relacions es transformen. Es a dir, estimem la gent gratuïtament pel que són, i sentim molt més fortament la nostra interdependència amb ells.

La metàfora del mirall va molt bé per suggerir el que és aquest “ser un amb” perquè el mirall no s’aferra a res del que li presentem, encara que li presentem un objecte de gran valor el mirall no el vol agafar. El mirall tampoc rebutja res, li podeu presentar l’objecte més brut i el reflexa. I quan l’home es pot alliberar del refús i l’aferrament, l’home funciona igual que el mirall.

El mestre Dogen deia que Buda Shakyamuni era la perfecta demostració del “ser un amb”. El mestre Dogen afegeix: “quan coneixem el “ser un amb”, l’un i l’altre no fan més que un, com el Buda Shakyamuni.” Així doncs, si coneixem una mica la biografia de Buda quedem impressionats pel seu “ser un amb”. Era un amb l’auditori, amb les persones que l’escoltaven. Per exemple utilitzant o comentant episodis de les persones que estaven a l’auditori. Era un amb aquells que venien a plantejar-li les seves preocupacions, els seus problemes; era un també amb les preocupacions dels caps d’estat, dels governants tal com el rei Bimbisara; era un també amb aquells que havien caigut en desgràcia, com aquella dona que va aparèixer davant d’ell portant un bebè mort en els seus braços i que cridava en el seu dolor i tot seguit el Buda era un amb el patiment d’aquella dona. I, en comptes de fer-li un sermó: -no cal que ploris, jo sóc el Tatagata, no has entès res, tu estàs en la il·lusió....- No, no va fer això, va ser un amb el patiment d’aquella dona. Un també amb el món animal del qual ell sentia el patiment. Buda no suportava el maltractament als animals. Totes els seus ensenyaments sobre la no violència prenen l’arrel en el “ser un amb”.

Espero haver-vos fet sentir ara que aquesta pràctica del bodishatva, aquesta pràctica de “ser un amb” està veritablement al cor de la disciplina espiritual del bodishatva. El bodishatva és aquell que és com un diapasó, està sintonitzat amb els altres.

Amb aquestes quatre pràctiques tenim el camí traçat per fer d’aquestes 23 hores, de les que parlava el mestre Deshimaru, les hores de la pràctica de la Via.

Us agraeixo molt la vostra atenció. La vostra atenció és just el que el mestre Dogen deia: “el donar-rebre”. Es a dir, aquell que dóna, rep i aquell que rep, dóna. Aquell que rep dona és el vostre cas, heu rebut l’ensenyament del mestre Dogen perquè heu donat la vostra atenció i la vostra escolta. És el donar-rebre. I així heu practicat aquesta nit el do. I jo he practicat el do i he rebut la vostra escolta. I tot això fa que siguem un.

Gràcies!

Tornar a la pàgina anterior