SANSUIKYÔ, Dojo Budista Zen de Girona

La il·lusió

Chinrei Gérard Pilet

abril 2014

Les coses no son forçosament el que semblen ser. Les aparences poden ser enganyoses. L’escuma que sura en capa gruixuda sobre l’aigua dóna la il·lusió d’un sòl ferm cobert de vegetació; una catifa de cendres pot amagar brases encara incandescents.

A aquestes il·lusions òptiques se n’afegeixen d’inumerables, induïdes per la projecció d’un element del nostre món interior en el món exterior.

En la nostra escola Zen, aquest mecanisme s’il·lustra per dos exemples cèlebres: a la foscor veiem una serp allà on hi ha una corda enrotllada sobre ella mateixa; en el desert veiem una superfície d’aigua on hi ha un reflex de la llum del sol sobre la sorra.

En l’exemple de la serp, es tracta de la projecció d’una por, en el de la superfície d’aigua la d’un desig.

Moltes il·lusions, es deuen a projeccions inconscients de desitjos i de pors que cobreixen amb un vel la realitat. amb el resultat que cadascú viu en el “seu món” pretenent viure en ”el món”.

És en aquest sentit que Buda diu que la ment (pensaments, emocions, desitjos) és la creadora d'una infinitat de mons, és a dir, el món subjectiu de cadascú separat del món tal com és. En termes menys acadèmics, diríem que cadascú està dins la seva bombolla . Despertar, es sortir d’aquesta bombolla, que, com Buda ensenyà, suposa alliberar-se del món dels aferraments/rebuigs (segona noble veritat)

Anem més lluny. Per què aquest món d’aferraments es creat? Per la consciència d’ésser una entitat separada que, considera el món com exterior a si mateixa i constituït per éssers o objectes (també separats) sobre els quals ella (la consciència) projecta desitjos d’apropiar-se’ls o rebutjar-los. I així s’emborratxa en una visió d'ells molt diferent del que realment són. La il·lusió-arrel, mare de la majoria d'altres il·lusions, és la il·lusió de la separació.

Quan ens reconeixem en el que abans consideràvem com a extern a nosaltres, es posa fi al joc de les projeccions deformadores de la realitat, que són l'origen dels aferraments/rebutjos.

Si un remolí d’aigua tingués consciència, podria tenir: o una consciència de remolí separat (en aquest cas estaria dins la il·lusió) o una consciència de remolí lligat a l’aigua de la que n‘està composta. En aquest cas no tindria consciència de ser fonamentalment un remolí sinó de ser ella mateixa aigua.

El remolí es despertaria aleshores a la seva veritable natura.

L’home és comparable al remolí i l’aigua a l’univers. Amb quina consciència l’home-remolí passa la seva vida? La resposta a aquesta qüestió en depèn una vida en sintonia (o harmonitzada) amb la realitat i impregnada de plenitud o una vida dominada per la il·lusió i un sentiment d’incompletitud.

Tornar a la pàgina anterior