SANSUIKYÔ, Dojo Budista Zen de Girona

LA RELACIÓ MESTRE - DEIXEBLE

Chinrei Gérard Pilet

La relació mestre/deixeble: alguns aclariments

La relació mestre/deixeble quan està basada en la confiança, ofereix al deixeble l'espai per alliberar-se d'una representació limitada d'ell mateix inculcada pels pares, la cultura, la societat i el karma popi de cadascú.

Des de el punt de vista últim, el nostre potencial més elevat no és altre que la nostra veritable natura. El que dins del zen anomenem “natura de buda”. Esdevenir deixeble, és comprendre i acceptar la necessitat d'un tercer – en aquest cas el mestre- per actualitzar aquest immens potencial. Si oblidem la nostra última vocació de realitzar buda, el mestre és allà per fer-nos-en recordar: pel seu ensenyament, pel fet que està a l'aguait de possibles obertures de l'esperit del deixeble a allò que depassa l'esfera de l'ego, per la seva única presència que, pot ser pel deixeble, un recordatori viu del que és essencial.

Des d'aquest punt de vista, es pot dir que comprometre's en una relació mestre/deixeble implica pel deixeble acceptar voluntàriament el que se li creïn moltes oportunitats d'aprofundir la seva pràctica incloses les oportunitats susceptibles de trasbalsar la comoditat de l'ego.

Aquestes oportunitats poden també concernir els dominis del desenvolupament que en aparença no estan directament lligats a la Via, però que tanmateix afavoreixen en el deixeble l'aprofundiment d'aquesta i el servei als altres. Per alguns, es tracta de treballar a la cuina, per d'altres a la construcció d'un edifici, per d'altres d'escriure, etc. Aquest deixeble, que mai s'hauria cregut capaç d'acomplir tal o qual tasca degut a una representació negativa o limitada d'ell mateix, descobreix un potencial on mai n'hauria suposat que n'hi hagués, gràcies a la relació de confiança amb el seu mestre.

En el Budisme, la natura de buda present en cadascú és sovint comparada a una llavor. En aquesta perspectiva, es pot comparar amb el mestre jardiner qui, conscient de la immensa riquesa continguda en la grana, vetlla pel seu desenvolupament.

La relació mestre/deixeble només es pot establir sobre la base d'un compromís lliure i personal del deixeble. Si l'elecció del deixeble reposa sobre la pressió subtil d'un grup de practicants o sobre la por d'escollir diferentment a la majoria, la confiança indispensable per a la plenitud de la relació mestre/deixeble tindrà moltes i grans dificultats per desenvolupar-se.

Una vegada s'ha escollit d'una manera autènticament lliure, la relació mestre/deixeble esdevindrà més i més viva i real al mateix temps que el deixeble va posant en pràctica l'ensenyament del seu mestre. Aquesta posada en pràctica afecta a la vegada l'ensenyament rebut en el dojo i els consells donats durant els mondos o entrevistes individuals. Aquestes són les ocasions pel mestre d'aconsellar el deixeble en la posada en pràctica de l'ensenyament en les situacions particulars de la vida del deixeble i en les dificultats específiques que pot trobar i que poden ser conseqüència de la seva personalitat, el seu karma, el seu passat, de la seva infància. Aquestes situacions particulars i aquestes dificultats específiques són pel deixeble oportunitats d'actualitzar l'ensenyament rebut i de interioritzar-lo més íntimament en la seva existència. Són també per a ell oportunitats d'aprofundir la confiança envers el seu mestre ja que els consells rebuts constantment, l'han ajudat i que l'ensenyament rebut esdevé per a ell més i més viu.

Es diu en les ensenyances de la nostra escola que no cal amagar-se davant del mestre. Aquesta màxima s'aplica a diferents nivells però, estar a l'alçada d'aquesta exigència, demana molt temps: hi ha deixebles que només van a la seva bola; els que prenen de l'ensenyament allò que convé al seu ego; els que demanen el consell del seu mestre sobre subjectes precisos que els afecten íntimament però si el seu mestre els pregunta per aclarir certs aspectes a fi de poder-los ajudar millor s'embarbussen, envermelleixen o no diuen la veritat o la diuen a mitges. . . Són possibles molts casos. No cal amoïnar-se d'aquest decalatge entre l'exigència i la realitat sinó simplement veure-la i no oblidar que la relació mestre/deixeble s'aprofundeix en la mesura que la Via s'aprofundeix per cadascú.

Obediència i llibertat

La paraula obediència no té gaire bona premsa: te connotacions de submisió resignada a una autoritat exterior més o menys acceptada a contracor y l'obligació de complir amb les ordres amb l'amenaça d'un càstic (per a l'infant) o d'una sanció (per a l'adult). S'associa sovint el mot obediència amb un altre: el mot cap, fins i tot el "petit cap" dotat d'autoritat a través d'una posició jeràrquica, disposat a fer-ne el màxim d'us i fins i tot, d'abús.

No és en un context com aquest, on s'inscriu l'obediència del deixeble al mestre. Efectivament, aquesta és una obediència escollida pel mateix deixeble en base a una fe en el benefici espiritual que li pot reportar: l'abandonament d'una voluntat egótica, ocasió d'un deixar passar amb certs condicionaments, ajut per a sortir d'un funcionament basat en l'esquema atracció/repulsió....

No cal dir que tal tipus d'obediència es basa en la confiança del deixeble en relació al seu mestre, confiança que s'ha guanyat sobtadament o al llarg del temps. Això últim és el més freqüent i molt normal. No és gens estrany que un nou deixeble necessiti provar el seu mestre abans de poder comprometre's amb ell en una relació de confiança.

La llibertat, lluny d'oposar-se a tal tipus d'obediència n'és el fonament i l'objectiu final: és amb tota llibertat que el deixeble escull l'obediència al mestre en allò que té a veure amb la Via i a la seva pràctica i és per a ser ajudat a realitzar aquesta gran llibertat interior que Buda anomenà Lliberació. Que quedi ben clar que, efectivament, la intenció de qui acepta guiar un altre no pot ser més que ajudar el deixeble a lliberar-se de l'il·lusió del mi i no la de, conscientment o no, de treure'n algun tipus de benefici personal de la seva funció. Quan un nou deixeble prova al seu mestre, són sobre tot la puresa d'intencions i la maduresa espiritual les coses que s'han de provar.

Emprant a la imatge del metge, utilitzada sovint per Buda per a il·lustrar el paper del mestre, podem dir que, el pacient obeirà amb plena confiança les prescripcions del metge, un cop estigui segur de la seva competència i de que la seva única intenció és guarir.

Un o més d'un mestre?

A vegades es planteja en el mondo la qüestió: es pot tenir més d'un mestre? La resposta és simple; no es pot seguir simultàniament a més d'un mestre. Aquesta és en efecte la millor manera de no seguir-ne cap: quan el que diu i ens sol·licita convé, el seguim; en cas contrari seguirem a l'altre, fugint així tota forma de compromís real en la relació mestre/deixeble i donant a l'ego la facilitat per ser l'amo del joc.

Dit això, seguir un sol mestre no significa per tant restar sord i cec a diversos ensenyaments que la vida ens proporciona. En el temps de Buda, el mot “upaguru” designava així tots els esdeveniments i circumstàncies de la nostra vida susceptibles de ser “auxiliars del mestre”. En efecte, quan ens comprometem realment amb la Via, quan ens hi impliquem amb determinació, les circumstàncies i els esdeveniments de la nostra vida prolonguen i completen l'ensenyança del mestre, per mica que estiguem oberts i receptius. Per algú l'ocasió serà la d'una prova, per un altre la “casualitat” d'una trobada, per un tercer l'exercici de tal o qual responsabilitat, etc. ... Per una altra part, tampoc perquè se segueixi a un únic mestre ens hem de tancar a tal o qual aspecte de l'ensenyament d'un altre per qui podem haver estat “tocats”. Si el compromís que es té davant al nostre popi mestre i la Via és clar i sense ambigüitat, tot això passarà sense conflicte ni dificultat.

Un darrer punt: si passa que el mestre mor abans que el deixeble, aquest haurà aleshores d'escollir entre continuar el camí per ell mateix sota l'impuls del que ha estat transmés o obrir-se a una nova relació mestre/deixeble.

Tornar a la pàgina anterior