SANSUIKYÔ, Dojo Budista Zen de Girona

cara de buda, daurada

1

Buda va dir als seus monjos:

Es la temporada de les pluges i desitjaria viure en soledat durant aquests tres mesos. M'agradaria que només em visités qui m'ha de portar menjar.

Al final dels tres mesos va dir:

Monjos, si aquells d'altres creences us preguntessin. "Quina meditació ha practicat Buda durant pluges?" heu de respondre: "S'ha dedicat a practicar la meditació de ser conscient de la inhalació i l'exhalació". I així ha estat, monjos ja que he estat inspirant i exhalant l'aire conscientment. Quan inspirava de manera profunda, sabia que ho feia amb profunditat i quan feia una llarga exhalació, ho sabia de la mateixa manera. I igual passava quan la respiració era breu, sabia quan entrava l'aire i quan sortia. Amb plena atenció, era conscient de tot el procés.

De la mateixa manera he practicat també la contemplació del cos. Mentre estava dret, sabia que estava dret; mentre estava assegut sabia que estava assegut; i quan estava estirat tenia plena experiència que estava estirat. En experimentar cada moment, la meva ment deixava d'aferrar-se al món.

Ser conscient de la inhalació i l'exhalació de l'aire, contemplar el cos i tenir consciència del moment és una noble tasca i un camí sublim que condueix a la independència de la ment i a la saviesa.

Samyutta Nikaya

2

Un ermità, que tenia fama d'haver-se il·luminat, va sincerament concloure que no era cert. Va creure que l'ensenyament de Buda l'ajudaria a obtenir-la i va viatjar creuant el centre de l'Índia fins arribar a la ciutat de Savatthi, on el Buda s'allotjava. Una vegada allà es va dirigir al centre de meditació del Buda i a dir que desitjava veure'l.

Ha sortir a fer el seu volt habitual per demanar menjar - li van respondre. Espera aquí i descansa del teu llarg viatge, aviat el podràs veure'l.

No puc esperar -va respondre l'ermità- Assenyala'm el camí i ja el trobaré-

Es va posar altre cop a caminar i va arribar al centre de la ciutat. Allà va reconèixer Buda per l'atmosfèra de pau i harmonia que l'envoltava, anant de casa en casa amb el seu bol de mendicant. L'ermità, posant-se de genolls va abraçar els peus de Buda.

Tu estàs totalment alliberat -va dir a Buda- Et prego que m'ensenyis una pràctica que em doni l'alliberació.

Amb molt de gust -respongué Buda - però no aquí, no és el moment ni el lloc adequat. Ves al centre de meditació i espera'm allà.

No, no puc esperar

Ni tant sols una estona?

No, en aquest breu espai de temps podria morir-me o fins i tot tu. Aquest és el moment. Et prego que em donis els ensenyaments ara.

El Buda l'observà i va veure que la mort de l'ermità era propera. Se n'adonà que havia de donar-li els ensenyaments de seguida. Però que podia ensenyar-li en mig del carrer? Va decidir oferir-li els ensenyaments essencials en poques paraules.

Quan miris -va dir- només mira. Quan escoltis només escolta; quan oloris, assaboreixis i toquis, no facis altra cosa que olorar, assaborir i tocar; quan pensis, només pensa.

La ment de l'ermità era tant pura que aquestes paraules eren tot el que necessitava. Sense fer judicis ni avaluacions, la seva ment s'alliberà de tot condicionament per la senzilla experiència de percebre les coses tal com són. Va seure en mig del carrer, fixà allà la seva ment en la claredat i en arribar-li la mort ja havia assolit l'alliberació.

Khuddaka Nikaya

3

Un dia un deixeble brillant e intel·ligent del Buda va preguntar si el seu germà petit podia unir-se a l'ordre. Encantat el Buda acceptà. Però el germà petit malgrat ser dolç i bondadós resultà ser lent i poc despert. No podia comprendre res del que estudiava i va demanar per tornar a casa per no malgastar el temps de Buda ni decebre al seu germà.

No has de donar-te per vençut -va dir Buda- No has d'abandonar la teva recerca de l'alliberament només perquè et sembli que et falta agudesa. Oblida tota la filosofia que has estudiat i en el seu lloc repeteix un mantra que ara et donaré -Va entregar al jove monjo un mantra i l'acomiadà afectuosament.

Passat un temps el monjo va tornar sentint-se més humiliat encara

Estimat Buda, he oblidat el mantra que em vas donar i no puc practicar-lo.

El Buda amablement el repetí. Però el jove va tornar encara dues vegades perquè cada vegada l'oblidava. Així que Buda li va donar una forma simplificada. Però fins i tot així el va oblidar i quasi no gosava visitar altre cop a Buda.

Hi ha una versió encara més curta -li va dir Buda amb un somriure-. Són només dues síl·labes. Prova a veure si pots recordar-la

Però no va ser capaç, es va esfondrar i es va posar a plorar a la seva cabana. El seu germà quan se'n va assabentar es va posar furiós, ja que es sentia deshonrat en la seva reputació. Va dir-li al jove que tornés a casa i així el jove monjo va deixar la cabana i emprengué el camí de retorn.

Però prop d'una arbreda es va trobar a Buda. Aquest li somrigué, el va agafar de la mà i junts van anar a un temple on dos ancians monjos estaven escombrant el terra. Buda els digué:

Aquest jove monjo viurà amb vosaltres a partir d'ara. Seguiu escombrant el terra i mentre les vostres escombres van d'un costat a l'altre, repetiu el mantra de dos síl·labes que ara us donaré. No pareu de repetir-lo fins que jo torni.

El jove monjo es va asseure i es posà a escoltar el moviment de les escombres escombrant d'un costat a l'altre. Va sentir el ritme del mantra mentre el repetien una i una altra vegada i van seguir fent això durant moltes setmanes. I succeí que abans que Buda tornés el jove monjo assolí la completa alliberació i també els dos monjos vellets.

Májjhima Nikaya

Tornar a la pàgina anterior